En la nostra vila si hi ha dos productes pels quals es reconeguda sens dubte són la ceràmica i el vi, dos tresors que ens regala la terra en forma de argila i raïm per a que se’ls hi doni forma per part dels artistes ceramistes i grans viticultors.
Des de ja fa milers d’anys que aquests van de la mà i com a exemple tenim el recipient que va néixer entre altres funcions per a conservar i transportar aquest deliciós líquid, les àmfores
.
Les primeres notícies de l'ús d'àmfores per a l'emmagatzematge d'aliments i altres productes ens remeten a dates al voltant del segle XV a. C.
Diverses troballes arqueològiques prop de les actuals costes de Síria i el Líban suggereixen que les àmfores ja eren utilitzades en aquells dies com a utensilis per a la conservació i per al transport.
Altres cultures, com la fenícia o l'egípcia, empraven també àmfores de fang cuit, metall i altres materials per a guardar diferents aliments i productes, tant sòlids com líquids.
Però sens dubte, les cultures que van emprar les àmfores de manera més extensiva com a forma estàndard per al transport d'aliments, i en particular per a la conservació i el comerç del vi, van ser la de les antigues Grècia i Roma.
El domini d'aquestes civilitzacions sobre el Mediterrani i les seves innovacions tècniques els van permetre crear i estendre diferents xarxes comercials que aconseguien tota la conca d'aquesta mar.
Així, l'ús d'àmfores va ser la forma més emprada per al transport de béns per via marítima durant prop de dos mil·lennis, des de l'Antiguitat fins al segle VII d. C. aproximadament.
EL SEU PAPER EN LA CONSERVACIÓ
Els pobles egeus de l'illa de Creta van ser els primers a emprar les àmfores per a emmagatzemar i transportar aliments de manera regular. Posteriorment grecs i romans van adoptar aquesta solució i la van estandarditzar per al transport de mercaderies per mar. Així, s'empraven per al comerç de peix, fruits com les olives o el raïm, cereals o aliments líquids com l'oli d'oliva i, per descomptat, el vi.
Quant a la conservació del vi, l'ús de les àmfores i la seva optimització van suposar una autèntica revolució. Les àmfores eren elaborades a partir de fang cuit format per diferents tipus d'argila, segons el lloc de fabricació.
Quan s'usaven per a guardar vi, se'ls donava un tractament a base de peix, un tipus de colofina procedent de la resina del pi i altres coníferes, que permetia impermeabilitzar les àmfores i que el líquid no es filtrés a través del material porós. Aquesta matèria resinosa s'emprava també per a tractar les tapes i taps amb les quals es tancaven les àmfores.
També s'utilitzaven ceres, olis i altres substàncies per a segellar gairebé hermèticament aquests tancaments.
Gràcies a aquest avanç tècnic, que minimitzava l'entrada d'aire en els recipients de guarda, els vins podien conservar-se ara durant anys. Anteriorment la majoria de les civilitzacions mediterrànies només acostumaven a consumir vins joves, que conservaven en recipients de pell, fusta o metall i que no quedaven completament tancats. Això afavoria l'oxigenació excessiva del vi, el seu enranciment i la seva transformació en vinagre.
A partir de la utilització de les àmfores, grecs i romans van començar a gaudir de vins vells i van desenvolupar un gust especial per ells. Els romans, en particular, consideraven que aquests vins eren més forts i intensos i que el seu sabor era més interessant que el dels joves. Així preferien els vins amb una guarda en àmfores de fang superior als quatre anys. Alguns dels vins més cotitzats de l'època, com el falern o el sorrentÍ, podien superar els 25 anys de criança dins d'aquests recipients.
LA SEVA TRANSCENDÈNCIA EN EL TRANSPORT DEL VI
A partir del fet que les àmfores permetessin la conservació del vi, la seva criança i la seva evolució, es va derivar també la possibilitat de transportar-lo a distàncies molt més llargues.
Així, les grans rutes comercials del Mediterrani establertes primer pels grecs i després pels romans, van ser emprades també per al comerç del vi. Tan intensa va ser la circulació d'àmfores pel Mediterrani durant aquests segles, que cada cultura tenia els seus propis estàndards: les àmfores gregues tenien una capacitat d'uns 26 litres d'aigua; les romanes, de 32 litres aproximadament; a Egipte, la mesura de l'àmfora era de 27 litres; en Babilònia de 30 litres; etc.
Possiblement van ser els romans els qui més van perfeccionar l'àmfora com a recipient per al transport del vi.
Durant segles van comerciar amb el preuat líquid i els van transportar per mar als racons més remots, dins i fora de l'Imperi. Les àmfores podien presentar diferents mesures, des dels trenta centímetres de les àmfores més petites, fins al metre i mig de les més grans. No obstant això, la grandària de l'àmfora romana més estandarditzada per al transport de vi tenia una capacitat exacta de 39 litres.
Quant a la forma del recipient, aquesta tampoc era casual, sinó que estava perfectament dissenyada per a afavorir el transport per vaixell. Començant per les dues anses que donen origen al nom del recipient (àmfora: del grec /ámphoreus/ «portar per tots dos costats») i que permetien agafar-les per a moure-la entre una o dues persones, o subjectar-les amb cordes i altres útils a bord de les naus.
Les àmfores romanes, a més, van evolucionar des de la forma més ampla i regular de les gregues, cap a una morfologia més estilitzada, presentant colls molt més estrets per a evitar vessaments i l'entrada d'aire.
Per part seva, les bases de les àmfores romanes també servien a una doble utilitat específica que afavoria el transport: d'una banda, la forma era similar a la d'una cúpula invertida, la qual cosa dotava a les àmfores d'una especial resistència a les forces i pressions que havien d'experimentar durant les travessies; per un altre, el final punxegut permetia que les àmfores fossin clavades en la sorra de les platges, podent ser col·locades en disposició vertical abans de pujar-les als vaixells o durant les posteriors descàrregues. Durant el viatge, eren col·locades a l'interior dels cellers dels vaixells sobre uns suports específics que permetien el seu transport en vertical.
Un altre dels aspectes característics del món del vi que va tenir lloc amb la proliferació de les àmfores i del seu comerç pel Mediterrani va ser el que podríem considerar com el precursor del sistema d'etiquetatge que presenten les ampolles de vi en l'actualitat.
I és que en aquella època, cada àmfora romana viatjava amb un segell que identificava al seu propietari, el lloc i any de producció del vi, el tipus de vi o el lloc al qual havien de ser enviades.
