Verdú, és una petita població d'uns 1.000 habitants de l'interior de Catalunya, a la comarca de l'Urgell.
És una vila carregada d'història, cases senyorials a personatges il·lustres, és la vila dels càntirs “sillons”, de la verema i el vi, i també la vila natal de Sant Pere Claver. La seva principal activitat econòmica és l'agricultura, destacant la producció de raïm per al cava.
Els orígens de la tradició terrissaire de Verdú la trobem en segle XV, encara que s'han localitzat restes de ceràmica ibèrica i romana, tradició que ha sabut conservar fins a l'actualitat.
Els tallers de cantirers i ceramistes com el nostre treballen les formes tradicionals, amb el fumat que dóna el característic color negre a les seves peces, i s'obren també a les línies d'expressió de la ceràmica moderna. El càntir – silló negre– és la peça més emblemàtica i té la característica de refrescar l'aigua per transpiració.
Cuita negra sortida del forn
La tècnica de la ceràmica negra.
Tècnica primitiva, la terrisseria negra apareix a Àsia, Europa, Amèrica i Àfrica amb exemplars o fragments datats ja abans del 1000 a. C.
Aquesta tècnica de terrisseria que sotmet l’obra a un especial procés durant la seva cocció, i que en conseqüència presenta una coloració negrosa o grisa fosca.
En enriquir-se l'atmosfera de l'interior del forn amb carboni i hidrogen, juntament amb l'absència d'oxigen, es produeix una reacció química que dóna com a resultat l'enfosquiment del fang, que poliment o brunyit en un treball posterior, presentarà tonalitats negres més o menys brillants o intenses.
A més del canvi del color, les variacions químiques en el fang li donen una consistència i duresa més semblant a la pedra, augmentant la seva durabilitat.
El “fumat profund” es facilita tapant tots els buits del forn evitant així l'entrada d'oxigen. El procediment primitiu d'asfixiar el procés de cocció era cobrir el forn amb un compost d'herba i terra, que conservaven la calor durant dos o tres dies, segons la grandària del forn.
Tècnica primitiva, la terrisseria negra apareix a Àsia, Europa, Amèrica i Àfrica amb exemplars o fragments datats ja abans del 1000 a. C.
Aquesta tècnica de terrisseria que sotmet l’obra a un especial procés durant la seva cocció, i que en conseqüència presenta una coloració negrosa o grisa fosca.
En enriquir-se l'atmosfera de l'interior del forn amb carboni i hidrogen, juntament amb l'absència d'oxigen, es produeix una reacció química que dóna com a resultat l'enfosquiment del fang, que poliment o brunyit en un treball posterior, presentarà tonalitats negres més o menys brillants o intenses.
A més del canvi del color, les variacions químiques en el fang li donen una consistència i duresa més semblant a la pedra, augmentant la seva durabilitat.
El “fumat profund” es facilita tapant tots els buits del forn evitant així l'entrada d'oxigen. El procediment primitiu d'asfixiar el procés de cocció era cobrir el forn amb un compost d'herba i terra, que conservaven la calor durant dos o tres dies, segons la grandària del forn.
Cuita negra de jerros i sillons